Bé, el llibre de l'any al que faig referència és Instrumental de Rhodes. Si no sabeu de quin llibre us parlo feu memòria, segur que heu llegit 200 twits lloant el llibre i 1000 cops la seva coberta a facebook i a instagram. El problema que tinc és que no m'ha semblat pas dolent, però de tant sentir com li llencen floretes li he agafat una mica de mania... una mica estil psicologia inversa. No li he trobat el punt fascinant i tant que en sento parlar doncs ja no puc ni veure'l. I escric això a raig, sense un argument sòlid sobre el que teoritzar que el llibre es avorrit, que hi ha parts que cansen, que és més autoajuda que novel·la. Només em va interessar la part en què parla de la música clàssica, a l'inici de cada episodi, cadascun d'ells més desendreçat. En Jame serà un fantàstic pianista, i sí, va tenir una experiència terrible de petit, ningú ho nega, però la seva història de superació arribat a un cert punt no em commou massa.
Res, dit això, me'n torno a fer les meves activitat de lleure i espero que llegiu un bon Kazantzakis, per exemple.
Salut!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada