diumenge, 8 de maig de 2016

The art of the brick

Avui he tingut l'oportunitat de visitar l'exposició de The art of the brick que es troba a dalt de tot de l'Arenas de Plaça Espanya. He de reconèixer que anava amb certs prejudicis i idees preconcebudes; m'esperava una expo dirigida als més menuts. Doncs bé, un cop més m'he hagut de menjar les meves paraules i m'he rendit davant d'aquest magnífic exercici artístic que és l'escultura amb bricks.

Algunes fotografies:















Crec que perd molt veure únicament les fotografies. Tot el treball que hi ha darrere i la majestuositat d'algunes escultures s'ha d'apreciar en directe.

dimecres, 24 de febrer de 2016

dilluns, 4 de gener de 2016

Anar a contracorrent

Començo aquest post dient que ho sento molt, que de debò em sap greu, però no puc canviar la meva idea ja. És massa tard. He llegit un dels llibres més preuats a la xarxa, que rep diariament un allau d'aplaudiments, gent fanàtica fins al punt que "Oh, m'ha canviat la vida", "me'l tornaré a llegir", et caetera. M'he arribat a plantejar... no seré jo la que té un problema i tinc el gust atrofiat?

Bé, el llibre de l'any al que faig referència és Instrumental de Rhodes. Si no sabeu de quin llibre us parlo feu memòria, segur que heu llegit 200 twits lloant el llibre i 1000 cops la seva coberta a facebook i a instagram. El problema que tinc és que no m'ha semblat pas dolent, però de tant sentir com li llencen floretes li he agafat una mica de mania... una mica estil psicologia inversa. No li he trobat el punt fascinant i tant que en sento parlar doncs ja no puc ni veure'l. I escric això a raig, sense un argument sòlid sobre el que teoritzar que el llibre es avorrit, que hi ha parts que cansen, que és més autoajuda que novel·la. Només em va interessar la part en què parla de la música clàssica, a l'inici de cada episodi, cadascun d'ells més desendreçat. En Jame serà un fantàstic pianista, i sí, va tenir una experiència terrible de petit, ningú ho nega, però la seva història de superació arribat a un cert punt no em commou massa. 

Res, dit això, me'n torno a fer les meves activitat de lleure i espero que llegiu un bon Kazantzakis, per exemple. 

Salut!

dimecres, 2 de desembre de 2015

Jo, mama

Amb la quantitat descomunal que es publiquen cada dia a l'estat espanyol, és molt difícil trobar obres que sorprenguin per la seva originalitat. Quan una temàtica funciona, les editorials en prenen nota i comencen a sortir llibres pastadets però amb diferent cobertura.

Bé, en aquesta línia de còpia de tendències, m'he adonat que els llibres sobre com ser mare en clau d'humor comencen a envair-nos. Alguna cosa està passant ja que cada cop més dones reivinqueden ser mares imperfectes, i posen de manifest la realitat: no tot són flors i violes en la maternitat. La dona treballadora ha de renunciar a moltes coses, no ho oblidem. En relació amb aquesta consciència emergent (sí, encara emergent), moltes autores han tret novel·les gràfiques apropant-nos a la seva experiència. 


La primera obra que vaig trobar parlant d'aquest tema és 40 semanas de Glòria Vives de Thule.



De manera tendre, però sense embuts, explica com són aquelles 40 setmanes d'embaràs de manera autobiogràfica. Un abortament, no acabar de sentir-se còmode en el propi cos, els dubtes, ... la complexitat de ser mare a manera de manual gràfic. Perfecte per regalar per noves mares. 

Anys més tard, l'autora va fer un altre llibre amb el post match, és a dir, centrant-se en la seva vida amb fills. Aquest cop, però, l'editorial que publica la seva obra és LIT-ERA i porta el nom de Mamá. El podem trobar tant en castellà com en català.


Una coneguda autora que també ha tret un llibre explicant la seva maternitat és Agustina Guerrero. A Mamma mia, la que es fa dir Volàtil, explica amb humor el procés de forneig dels nen. Molt divertit. No cal ser mama per gaudir del llibre. Aquest és de la factoria Random House Mondadori etc etc. Es troba en totes dues llengües.




Ara, acabat de sortir d'imprenta, tenim La mare que ens va parir de La Quiles de l'editorial La Galera. Molt ben col·locat, es pot veure ràpidament a les llibreries.  


Les noves heroines del s. xxi són les mares, que fan tot i més per compaginar la vida personal i familiar, i aquests llibres a través del humor o de les propies vivències ens ho volen recordar. El club de la mala madre ho defineix perfectament això: és el dret de la dona a ser persona i no quedar únicament reduïdes al paper de mare. 

dimarts, 1 de desembre de 2015

Bromes de literatura infantil

Tafanejant la pàgina de facebook del fabulós Gilles Bachelet m'he trobat aquesta il·lustració que fa les delícies de tots aquells que estimem i estudiem la literatura infantil. 


diumenge, 29 de novembre de 2015

Escriure està infravalorat: opinió d' "Espanya de merda" d'Albert Pla

Tothom es pensa que pot escriure. De fet és així, d'ajuntar lletres tots en saben. Ara, crear una cosa mínimament llegible, això ja són figues d'un altre paner. Farà cosa d'uns cinc anys van començar a sortir escriptors famosos de sota les pedres: presentadors, periodistes, youtubers, etc. I com no, en aquesta bogeria editorial s'hi ha afegit el famós cantautor Albert Pla amb un llibre que és una declaració d'intensions: vol crear polèmica. El seu títol i coberta busquen agradar a través d'allò que enuncien: Espanya de merda

Sí, Espanya és una merda i no ens ho deixa de mostrar en cadascuna de les localitzacions que el cantant Raúl es troba en la seva primera gira pel país. No hi ha manera d'ensurtir-se'n en un país ple d'amiguismes i negocis tancants en plena deglució. 


El final? Les postures s'intercanvien i són els espanyols que acaben intentant saltar les tanques de la vergonya que ells han aixecat. Espanya es torna inhabitable pels propis autòctons. No hi ha esperança possible i el protagonista acaba morint ofegat en una patera. 

He de dir que el llibre no em generava gran expectatives. El vaig comprar perquè la meva parella va quedar encisada amb la coberta i no vaig poder negar-m'hi. En qüestió de llibre no se m'ha d'insistir massa. I, efectivament, a la pàgina número dos me n'he adonat que era un llibre pèssim. Un llibre que pretén ser irreverent i provocador a través de situacions absurdes que no fan riure no te raó de ser. I el problema és aquest: la novel·la no m'ha fet riure gens. M'ha semblat fins i tot avorrit. Agafa un esquema i el repeteix al llarg de tot el llibre. L'única frase que he pensat que estava ben trobada m'he fixat que l'han utilitzada a la contracoberta: "Avui en dia la millor manera d'arribar al cor de les persones és rebentant-los les costelles." 

En conclusió, si algú vol regalar el llibre a algú que no acostuma a llegir, ha de saber que no se l'acabarà. Si en canvi el lector ho és de manera habitual, probablement no li agradarà. Amics, per molt indepes que sigueu i per molta rancúnia que tingueu a Espanya, no piqueu, aquest llibre és del tot prescindible.